Mahsa Mohebali

Mahsa Mohebali (nascuda el 1972 a Teheran) és una escriptora, crítica literària i guionista iraniana, considerada una de les veus més destacades de la tercera generació de la ficció iraniana. És llicenciada en música pel Col·legi de Belles Arts. Mohebali va obtenir un ampli reconeixement amb obres com el recull de relats Lovemaking in the Footnotes i la novel·la Don’t Worry, ambdues guardonades amb el prestigiós Premi Literari Houshang Golshiri.

També és una guionista consolidada, autora de diversos guions cinematogràfics, entre els quals destaquen els films Ages of Love (Doran-e Ashighi) i 19, que han rebut premis tant dins com fora de l’Iran.

La seva obra es caracteritza per una crítica social valenta i explícita, amb un enfocament intens en la nova generació, les qüestions de gènere, les crisis socials i la comunitat queer dins la societat iraniana contemporània.

La novel·la Don’t Worry (també publicada amb el títol In Case of Emergency), editada als Estats Units, va ser inclosa per la revista The New Yorker entre els «Millors llibres publicats als Estats Units el 2022». Les seves obres han estat traduïdes a diverses llengües internacionals, com ara l’anglès, l’italià, el francès, el polonès, el turc, entre d’altres.

A causa del caràcter crític i subversiu del seu treball, Mahsa Mohebali ha estat sotmesa a una pressió i vigilància constants per part de les forces de seguretat iranianes al llarg de la seva trajectòria literària i artística. Actualment, tots els seus llibres estan sotmesos a una prohibició de publicació a l’Iran i no està permesa la seva reedició. En l’actualitat, Mahsa Mohebali és considerada una Artist at Risk i resideix a Catalunya en el marc del programa de residències Artists at Risk (AR).

In Case of Emergency

Fragment de l’obra:

Com sempre, està asseguda davant del piano de cua desafinat, aixafant el pedal i fent tremolar les finestres de l’Emirat Kolah Farangi… Sara, quan vas tornar? Des de primer curs sempre hi havies estat —al meu banc o jo al teu; al balancí o als gronxadors; al gran cotxe negre que venia a buscar-te, o en aquest mateix jardí, jugant a fet i amagar, rient, rient, rient… Però aleshores, quan vas desaparèixer? Vas anar a París. I després, de sobte, la tristesa de l’exili et va atrapar, i vas aparèixer com un fantasma entre les herbes i els tomàquets a la venda a la plaça de Tajrish. Fins que em vaig dir a mi mateixa: mira com tot aquest haixix finalment t’està passant factura. Mira com t’has tornat melancòlica i tens al·lucinacions a plena llum del dia. Sara, al mig de la plaça de Tajrish? Després de tots aquests anys?

No sent res per sobre del piano desafinat, i no afluixa les tecles fins que li poso la mà a l’espatlla. Amb el seu somriure fi de sempre, es gira i es llança als meus braços.

-Shadi!

Vull que el temps s’aturi aquí mateix. Vull mirar per sempre els seus llavis prims i sense color, els seus ulls negres abaixats i les seves celles fines, en forma de mitja lluna. La ximpleria, o l’amor, o l’afecte que li tremola als ulls… L’estrenyo entre els braços i enfonso el nas als seus cabells. Els pins de la nostra infantesa giren al meu voltant. Ella m’agafa la cara entre les mans i em mira amb els ulls humits i tristos.

Subscriu-te al nostre butlletí

T’informarem puntualment de totes les activitats, projectes i esdeveniments en què participem. A més, així ens podràs ajudar a donar més visibilitat a les nostres convocatòries. Moltes gràcies!